Coples de les dansetes de Ibi. 1894.

COPLES DE LES DANSETES DE IBI. AÑO 1894

De les dansetes de Ibi
Tenim molt que contar
Perque es menester
Que logre saber
Cuant poden reportar.
Es funsió que mos anima
Tant al jove com al vell,
Y sol resultar
Que de tan ballar
Mos sastira la pell.

Sanchunten tretse homes,
Que son com tretse pins,
Fan els amantats
En cavalleríes montats
Aon van tots els fadrins.

Les chicotes de alegría
Ya resen a tots els sans,
Pero lo pichor
Que en oit el tambor
Tot els cau de les mans.

Pel matí els festeros
Yxen á convidar,
Que gusten de ballar.

Elles diuen que es molt pronte
Y a la plasa auran de eixir,
Perque reseloses
Creuen que goloses
Tots els han de dir.

Als amos y a les ames,
Els vé el día del tró
que les criadetes
Darré les dansetes
Ya no fan res de bó.

En sonar la charamita
Ya niá para plorar,
Tod es fá a grapats
Trenquen gots y plats
Y cremen el dinar.

En el fort de la dansa
Ya molta animasió,
Parelles salten
Atres raonant
Pero tot es confusió.

Un tapat díu, nom coneixes,
A totes les chiques
Lleches y boniques,
De amor la vol parlar

Busca una careta
Sen vá a la plaseta,
Y en seguida a Ballar,
Pega boltes y més boltes
Para podero lograr,
Y al vore un buidet
Corre com un cuet,
Y es posa a festechar.

Al poco rato que balla
Si prova de saltar
Y ell que no manten
Cuan veu tanta chent
No sab com comensar.

Un caragol li pencha
Del que sem podem fer sis,
Y té gran agobio,
Pues no vol que el novio,
Sabia que el dú postis.

 

En mich de aquel jaleo,
Para millor ballar,
El Rey prevengut
Remuda á menut
A qui deu remudar.

Y en les mudes y remudes
Ya qui té tan mala sort,
Que pillar una torta
Y si no fuch la porta
Hasta la hora de la mort.

Les mares devanides
Diuen en alta veu,
Lo que dú posat,
Res de asó samprat,
Hasta el collar es meu.

Y lo bó que está escoltanla
Una que res a parlat
Y aquella pobreta
Lan deixat nuéta
Y la caixa li an buidad.

Sistá el novio o la novia
Donan satisfasió,
Y la gran coqueta
A reu mol satisfeta
Que sempre té raó.

Atre, no em coneixerás,
U, plora, Atre ríu
Y allí sarma un níu
que més gran, no vorás.

Cuan uno alguna chica
Y en aquell laberinto
Sempre sol resultar
Que algú es desapaña,
Mes este en cá guaña
Si logra millorar.

Ya mares que a ses filles
No es cansen de alabar
Les creuen pinpollos
Y en tans perifollos,
Al ríu poden anar.

Y si alguna per desgracia
Satrevix a parlar mal,
Li diuen que es lecha
Que té molta envecha
Y que es gran animal.

Cuan sa caba la jota
Toquen á retirar
Van pegan botets
Saltan els charquéts
Sen van a descansar.

Cuant les deixen en ses cases
Els fadrins de la forná,
Dieun en veus altes:
Perdonen les faltes
Y hasta latra vegá.

Dels balls del virreinato
Ting por de dirlos res,
Perque asmolaeta
Porte la llengüeta,
Y es pasmarán vostes.

Per damunt els contaría
Que allí sempre toca tró,
Y diuen els pares
Nugar a les mares,
Pués no es fá res de bó.

Anuncis
Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: