Coples de les dansetes de Ibi. 1894.

COPLES DE LES DANSETES DE IBI. AÑO 1894

De les dansetes de Ibi Tenim molt que contar Perque es menester Que logre saber Cuant poden reportar.Es funsió que mos anima Tant al jove com al vell, Y sol resultar Que de tan ballar Mos sastira la pell. Sanchunten tretse homes, Que son com tretse pins, Fan els amantats En cavalleríes montats Aon van tots els fadrins. Les chicotes de alegría Ya resen a tots els sans, Pero lo pichor Que en oit el tambor Tot els cau de les mans. Pel matí els festeros Yxen á convidar, Que gusten de ballar. Elles diuen que es molt pronte Y a la plasa auran de eixir, Perque reseloses Creuen que goloses Tots els han de dir. Als amos y a les ames, Els vé el día del tró que les criadetes Darré les dansetes Ya no fan res de bó. En sonar la charamita Ya niá para plorar, Tod es fá a grapats Trenquen gots y plats Y cremen el dinar. En el fort de la dansa Ya molta animasió, Parelles salten Atres raonant Pero tot es confusió. Un tapat díu, nom coneixes, A totes les chiques Lleches y boniques, De amor la vol parlar Busca una careta Sen vá a la plaseta, Y en seguida a Ballar, Pega boltes y més boltes Para podero lograr, Y al vore un buidet Corre com un cuet, Y es posa a festechar. Al poco rato que balla Si prova de saltar Y ell que no manten Cuan veu tanta chent No sab com comensar. Un caragol li pencha Del que sem podem fer sis, Y té gran agobio, Pues no vol que el novio, Sabia que el dú postis.

En mich de aquel jaleo, Para millor ballar, El Rey prevengut Remuda á menut A qui deu remudar. Y en les mudes y remudes Ya qui té tan mala sort, Que pillar una torta Y si no fuch la porta Hasta la hora de la mort. Les mares devanides Diuen en alta veu, Lo que dú posat, Res de asó samprat, Hasta el collar es meu. Y lo bó que está escoltanla Una que res a parlat Y aquella pobreta Lan deixat nuéta Y la caixa li an buidad. Sistá el novio o la novia Donan satisfasió, Y la gran coqueta A reu mol satisfeta Que sempre té raó. Atre, no em coneixerás, U, plora, Atre ríu Y allí sarma un níu que més gran, no vorás. Cuan uno alguna chica Y en aquell laberinto Sempre sol resultar Que algú es desapaña, Mes este en cá guaña Si logra millorar. Ya mares que a ses filles No es cansen de alabar Les creuen pinpollos Y en tans perifollos, Al ríu poden anar. Y si alguna per desgracia Satrevix a parlar mal, Li diuen que es lecha Que té molta envecha Y que es gran animal. Cuan sa caba la jota Toquen á retirar Van pegan botets Saltan els charquéts Sen van a descansar. Cuant les deixen en ses cases Els fadrins de la forná, Dieun en veus altes: Perdonen les faltes Y hasta latra vegá. Dels balls del virreinato Ting por de dirlos res, Perque asmolaeta Porte la llengüeta, Y es pasmarán vostes. Per damunt els contaría Que allí sempre toca tró, Y diuen els pares Nugar a les mares, Pués no es fá res de bó.