Els Enfarinats i l’Oposició

El 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, a Ibi celebrem el dia dels Enfarinats o de la Justícia Nova. És este, potser, l’acte més conegut per tot arreu, ja que, d’una banda és la celebració més peculiar de totes les que hi ha en les Festes d’Hivern, i d’altra perquè últimament sembla que ha tingut més promoció turística i una major cobertura als mitjans de comunicació. Des fet, està declarada Festa d’Interés Turístic Autonòmic.

El dia dels Enfarinats es podria resumir com la presa dels poders municipals per part dels Enfarinats o Justícia Nova, com ja havien anunciat la nit anterior en els Bandos dels Amantats. Així, els Amantats canvien de nom, de roba i de paper, i de bon matí, ja com a Enfarinats, es disposen a anar a l’Ajuntament per prendre el poder. Tots ells van vestits d’una manera estrafolària i cridanera, amb robes velles, plenes de pedaços, i de colors forts. Duen barret i la cara carregada de pintura, però a pesar de tot encara se’ls pot reconèixer.

Enfarinats de 1953. Foto del bloc Fotos Antiguas de Ibi

El grup dels Enfarinats-Amantats és un grup d’homes casats o convivint en parella durant un temps raonable. La quantitats de components és prou invariable, ja que la pertinença al grup està basada en l’amistat i la coneixença. Els principals components són.

• L’Alcalde, que sol portar barret de copa alta per marcar el seu poder, un gran levitó, medalles, bandes i una també extravagant vara d’alcalde de la qual pengen cebes, alls, pebreres, alfals,  safanòries…
• El Jutge i el Secretari, que solen portar l’un una gran maça per als juís i l’altre un gran llibre on s’ajusten els comptes de les multes segons el Codi i on també es fan les rebaixes corresponents.

I la resta, que són tots Agutzils encarregats cadascun d’una faena: portar les claus de la presó; fer sonar la corneta i el tabal per anunciar els bans; portar coets, pols, farina i confeti per als multats; i un dels més representatius, el que porta l’Aixavegó, una xarxa per traslladar la palla amb què es persegueix a tot el qui no vol pagar les multes.

Estos eren els personatges tradicionals, però des que es va recuperar la Festa s’han anat afegint altres personatges com el Fiscal amb la seua “Llei de l’Embut”, els sanitaris…

A les 9h del matí, es reuneixen tots ells a la vora de l’Església i des d’allà fan una carrera fins a l’Ajuntament en què el guanyador serà l’Alcalde dels Enfarinats (en realitat deixen guanyar al qui ells mateixos han elegit com a alcalde :)…)

Arribats ací, l’Alcalde (l’oficial), acompanyat d’alguns dels components del grup de govern, baixa a la porta de l’Ajuntament per rebre els Enfarinats. Una volta fetes les presentacions que marca el protocol, el mateix alcalde procedeix a fer la Remuda o relleu de les Autoritats. Este acte consisteix en el lliurament públic i solemne de la xicoteta i simbòlica vara de butxaca que representa el poder municipal a l’Alcalde dels Enfarinats.

Però com que a este extravagant Alcalde, eixa vareta li pareix massa xicoteta, de seguida en demana una altra de més gran; al moment li’n porten una de ben grossa, de dos metres d’alçada i de la qual pengen cebes, safanòries, alls, alfals… El nou Alcalde l’alça repetidament en senyal de triomf i els presents esclaten en aplaudiments i xiulits: Comença el dia dels Enfarinats!!

Després d’esta presa de poder, el nou Ajuntament es dirigeix al que serà el seu Quarter General: La plaça de l’Església. Des d’ací i des d’altres punts del casc antic, els Enfarinats, carregats amb una autoritat absoluta, imposen durant tot el matí la Justícia Nova. El seu Codi de Justícia és tan estricte que no entén de classes ni de condicions, per això tot el món el transgredeix, es faça el que es faça. Ja ho anuncien els Amantats la nit anterior amb allò de :

“Es fa saber…, que en el dia de demà…, no es pot estar…, ni en el carrer…, ni en les cases…, ni assomar-se a la finestra…, ni al balcó…, ni estar a la porta…, ni al sol…, ni a l’ombra…, ni fer faena…, ni estar parats…”

Així, vora les 10h,  tot el qui entra al seu territori és atrapat (o es deixa atrapar, per ser més exacte) amb l’Aixavegó i és acusat de la primera cosa que se’ls passa pel cap. Al mateix carrer es celebra un ràpid juí en què se li imposa una multa. Tot seguit és traslladat a la presó sense cap mirament. Allà s’entaula la negociació pel pagament de la multa, que en principi sol ser elevadíssima, però que al final esdevé una aportació simbòlica, que va destinada íntegrament a actes benèfics.

Però no tot és tan fàcil per als Enfarinats; com passa en l’exercici de tota autoritat, sempre hi ha algú que no està d’acord amb els nous governants… Així, al voltant de les 11h, el grup de l’Oposició, que és com són coneguts, arriba a la plaça de l’Església amb l’ànim de llevar-los el poder al nou Ajuntament. És aleshores quan comença una la Batalla sense treva, en què els uns i els altres llancen a tort i a dret tomaques, verdures, pols de colors, coets borratxos… i, com no podria faltar, farina.

Malgrat tots els esforços, l’Oposició no aconsegueix llevar-los el poder, i així, amb la seua autoritat refermada (i plens de brutesa), els Enfarinats es dirigeixen vora les 12h a fer una inspecció pel poble per veure si es compleixen totes les noves lleis i fan l’Arreplegada. Porten les eines necessàries: un metre descomunal, un litre que val per una arrova, un quilo que en pesa tres, un gruixut llibre de taxes, una gran lletra de canvi… Amb tot això passen per botigues i comerços de tot tipus revisant mesures i pesos i, com és de suposar, tots incompleixen les noves ordenances i són jutjats per la “Llei de l’Embut”. Com a conseqüència, reben una multa astronòmica que, de nou amb l’estira-i-amolla, acaba convertint-se en un donatiu benèfic.

Des de la recuperació del dia dels Enfarinats en 1981, s’ha pres el costum de rebatejar alguns carrers i places del poble, donant-los noms més divertits com ara el Pont de Terol, la Plaça de la Rata, el Pàrking del Revolcó (Vigilat), el Pas del Bufat, el Racó del Poc-Trellat…

Entorn de les 5 de la vesprada, es dirigeixen de nou al carrer de les Eres per protagonitzar l’últim dels actes dels seu curt mandat. Allà arriben també tots els balladors i balladores, i és aleshores quan el Rei i el Virrei de la Dansa li demanen permís a l’Alcalde dels Enfarinats per ballar als carrer. Després d’un breu parlament, l’Alcalde els el concedeix assumint així que el seu paper a la festa ha arribat a la fi i que des d’eixe moment el Rei de la dansa serà qui la dirigirà.

Els Enfarinats, ja mancats de tota autoritat, s’entremesclen en el públic i es retiren fins l’any següent; el sol ja està ponent-se i la xaramita i el tabalet comencen a sonar: Comença la Dansa!